Dilluns al sol

Carta # 2 de Dilluns al sol

L’afer del Centre d’Art de Barcelona no està resolt.

Noves propostes per encarrilar el projecte.

 

La història és coneguda, llarga i decebedora però cal tornar-hi un cop més i insistir atès que el conflicte no està resolt. Contràriament al que caldria esperar continua obert i molt mal enfocat: Barcelona necessita un veritable Centre d’Art Contemporani. El context artístic català necessita un centre d’art a Barcelona.  La crisi entorn d’aquest equipament continua oberta des que el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Joan Manuel Tresserras va decidir convertir el Centre d’Art Santa Mònica en un centre cultural polivalent dirigit pel Vicenç Altaió. L’esmena d’aquests greus errors polítics va produir-se amb la rehabilitació de l’antic Canòdrom i la resolució d’un concurs internacional que va guanyar el crític d’art i comissari d’exposicions suís Moritz Küng.

Amb l’inefable crisi econòmica com a pretext per cobrir la desorientació i el profund desconeixement dels nous responsables de les administracions –Ajuntament de Barcelona i Generalitat de Catalunya, ara governades per CiU-, a més d’assistir a la desarticulació sistemàtica del sector de l’art contemporani -a través de manipulacions oportunistes i l’absència de diàleg- i a la representació de maneres d’actuar més que reprobables -només comprensibles des del punt de vista de les febleses econòmiques i professionals actuals-, s’ha desencadenat un dels espectacles en cinc actes més esperpèntics i vergonyosos de les polítiques culturals endegades en aquest país darrerament des de les nostres administracions i els “professionals” que les dirigeixen:

1) Rescissió del contracte i, per tant, acomiadament de Moritz Küng,

2) Abandonament de l’emblemàtic edifici del Canòdrom, de 1.750 m2, rehabilitat i gairebé a punt d’adaptar-se al nou ús així com de convertir-se en tot un referent arquitectònic i cultural per a la ciutat

3) Trasllat d’un projecte de centre d’art -del que encara no se’n sap gairebé res- a una petita sala d’exposicions de 370 m2, farcida de columnes a l’antiga Fabra & Coats, un espai inadequat, insuficient i sense cap tipus d’interès des del punt de vista arquitectònic

4) No convocar un nou concurs públic per a la direcció d’aquest “projecte” de centre i, com sembla ser, confiar-ne la seva direcció a una indeterminada taula anual de joves comissaris, i

5) Començar a utilitzar aquesta sala com si es tractés d’un calaix de sastre -és a dir, sense cap direcció ni programa clar i definit per ningú- col·locant per part de l'Ajuntament de Barcelona –és a dir, l’ICUB, és a dir, Llucià Homs- exposicions com la recentment inaugurada “En residència” o les que ja s'estan preparant i de les que només se'n sap alguna cosa a través dels rumors i el secretisme que sempre envolta tot el que prové d’aquesta via. I tot plegat, fer-ho amb la contribució i acceptació de professionals del sector artístic, que sens dubte contribuiran a dur a terme “un projecte sense projecte”, un projecte més polític que no pas artístic. I evidentment, res a veure amb la transparència que tots volem per un projecte de volada internacional.

Paradoxalment, aquest intent de resolució de la crisi del Centre d’Art Contemporani de Barcelona s’ha dut a terme sota l’autoria intel·lectual del MACBA i del Consell de Cultura de Barcelona i a partir de les conclusions reflectides en sengles informes mai consultades ni consensuades amb cap membre de la comunitat artística.

L’afer Centre d’Art Contemporani de Barcelona no està resolt perquè un cop que el MACBA i el Consell de Cultura de Barcelona han vist depurades les seves responsabilitats, allò que han fet les institucions públiques ha estat traduir i interpretar a la seva manera les recomanacions que els hi havien fet. A partir d’aquí sembla ser que el que s’està posant en marxa és un més que discret i provincià projecte de sala d’exposicions amb una futura i més que incerta promesa de desplegament de noves rehabilitacions arquitectòniques. Res a veure amb el model de Centre d’Art Contemporani que es mereix i necessita una ciutat com Barcelona, és a dir, important, sòlid, ambiciós i sobre tot interessant.

Sobre la base d’aquest panorama, nosaltres, dilluns al sol, presentem les següents propostes:

1) ESPAI: La Virreina + Fabra & Coats + La Capella

El Centre d’Art Contemporani de Barcelona necessita una seu àmplia, flexible i adaptada a les exigències d’una institució d’aquest tipus i sense cap més demora ni noves inversions en rehabilitacions. Per aquesta raó considerem que els espais de La Virreina, Centre de la Imatge, són els més adequats. Dins d’aquest context, el petit espai de Fabra & Coats podria ser una seu satèl·lit per a la presentació de propostes específiques, la Capella podria continuar desenvolupant la seva tasca envers les generacions emergents.

Tot plegat, donaria com a resultat un projecte compacte i diversificat. Un projecte que, en un moment com l’actual, es podria fer fort, a base de sumar les activitats generades des d’aquests tres pols a la ciutat.

2) PRESSUPOST SUFICIENT.

El Centre d’Art Contemporani de Barcelona requereix d’un pressupost suficient per tal de complir amb l’encàrrec i funció d’un centre d’art d’una capital europea (institució de recerca i producció, difusió, educació i pensament i projecció internacional). Ha de sumar els actuals pressupostos de La Virreina Centre de la Imatge i de La Capella, la dotació reservada per a la sala de Fabra & Coats i la necessària i imprescindible aportació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

3) DIRECCIÓ ARTÍSTICA

El Centre d’Art Contemporani de Barcelona requereix d’una direcció artística professional i competent. La única i professional manera de contractar la persona que assumeixi la direcció artística d’aquest centre és organitzant un concurs internacional resolt per un jurat d’experts independents. La selecció s’ha de fer a partir dels programes presentats pels candidats. Cal aplicar totes les recomanacions del “Document de Bones Pràctiques als Museus i Centres d’Art”.

En aquest sentit, cal que l’actual director de La Virreina Centre de la Imatge, Llucià Homs -no seleccionat mitjançant un concurs públic, com demana el “Document de Bones Pràctiques als Museus i Centres d’Art-, es dediqui exclusivament a les seves responsabilitats polítiques al capdavant de la Direcció de Promoció dels Sectors Culturals de l’ICUB i deixi la direcció de la Virreina.

4) AUTONOMIA

El Centre d’Art Contemporani de Barcelona requereix el grau més alt d’autonomia respecte l’Administració i les seves feixugues normatives burocràtiques. Tant bon punt sigui possible des del punt de vista econòmic, el Centre d’Art haurà d’obtenir una personalitat jurídica pròpia, és a dir, un consorci constituït per les institucions públiques que el financen, patrocinadors privats i experts en art contemporani.

5) CALENDARI

Per tal d’evitar que enlloc de cinc siguin molt més els anys que Barcelona segueixi sense disposar d’un Centre d’Art Contemporani en funcionament, cal convocar i resoldre el concurs per a la direcció artística d’aquest equipament abans de l’estiu de 2012 a fi que les seves activitats es puguin començar a dur a terme a partir de l’1 de gener de 2013.

Barcelona, 30 d’abril de 2012.

 

Ignasi Aballí, artista

Sergi Aguilar, artista

Antoni Estrany, galerista

Frederic Montornés, crític d’art i curador d’exposicions 

Àngels de la Mota, galerista

Àlex Nogueras, galerista

Glòria Picazo, directora del Centre d’Art La Panera, Lleida