Carta # 2 de Dilluns al sol
L’afer del Centre d’Art de Barcelona no està
resolt.
Noves propostes per encarrilar el projecte.
La història és coneguda, llarga i decebedora
però cal tornar-hi un cop més i insistir atès que el conflicte no està resolt.
Contràriament al que caldria esperar continua obert i molt mal enfocat:
Barcelona necessita un veritable Centre d’Art Contemporani. El context artístic
català necessita un centre d’art a Barcelona.
La crisi entorn d’aquest equipament continua oberta des que el conseller
de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Joan Manuel Tresserras va decidir
convertir el Centre d’Art Santa Mònica en un centre cultural polivalent dirigit
pel Vicenç Altaió. L’esmena
d’aquests greus errors polítics va produir-se amb la rehabilitació de l’antic
Canòdrom i la resolució d’un concurs internacional que va guanyar el crític
d’art i comissari d’exposicions suís Moritz Küng.
Amb l’inefable crisi econòmica com a pretext
per cobrir la desorientació i el profund desconeixement dels nous responsables
de les administracions –Ajuntament de Barcelona i Generalitat de Catalunya, ara
governades per CiU-, a més d’assistir a la desarticulació sistemàtica del
sector de l’art contemporani -a través de manipulacions oportunistes i l’absència
de diàleg- i a la representació de maneres d’actuar més que reprobables -només
comprensibles des del punt de vista de les febleses econòmiques i professionals
actuals-, s’ha desencadenat un dels espectacles en cinc actes més esperpèntics
i vergonyosos de les polítiques culturals endegades en aquest país darrerament
des de les nostres administracions i els “professionals” que les dirigeixen:
1) Rescissió del contracte i, per tant,
acomiadament de Moritz Küng,
2) Abandonament de l’emblemàtic edifici del
Canòdrom, de 1.750 m2, rehabilitat i gairebé a punt d’adaptar-se al nou ús així
com de convertir-se en tot un referent arquitectònic i cultural per a la ciutat
3) Trasllat d’un projecte de centre d’art -del
que encara no se’n sap gairebé res- a una petita sala d’exposicions de 370 m2,
farcida de columnes a l’antiga Fabra & Coats, un espai inadequat,
insuficient i sense cap tipus d’interès des del punt de vista arquitectònic
4) No convocar un nou concurs públic per a la
direcció d’aquest “projecte” de centre i, com sembla ser, confiar-ne la seva
direcció a una indeterminada taula anual de joves comissaris, i
5) Començar a utilitzar aquesta sala com si es
tractés d’un calaix de sastre -és a dir, sense cap direcció ni programa clar i
definit per ningú- col·locant per part de l'Ajuntament de Barcelona –és a dir,
l’ICUB, és a dir, Llucià Homs-
exposicions com la recentment inaugurada “En residència” o les que ja s'estan
preparant i de les que només se'n sap alguna cosa a través dels rumors i el
secretisme que sempre envolta tot el que prové d’aquesta via. I tot plegat,
fer-ho amb la contribució i acceptació de professionals del sector artístic,
que sens dubte contribuiran a dur a terme “un projecte sense projecte”, un
projecte més polític que no pas artístic. I evidentment, res a veure amb la
transparència que tots volem per un projecte de volada internacional.
Paradoxalment, aquest intent de resolució de
la crisi del Centre d’Art Contemporani de Barcelona s’ha dut a terme sota
l’autoria intel·lectual del MACBA i del Consell de Cultura de Barcelona i a
partir de les conclusions reflectides en sengles informes mai consultades ni
consensuades amb cap membre de la comunitat artística.
L’afer Centre d’Art Contemporani de Barcelona
no està resolt perquè un cop que el MACBA i el Consell de Cultura de Barcelona
han vist depurades les seves responsabilitats, allò que han fet les
institucions públiques ha estat traduir i interpretar a la seva manera les
recomanacions que els hi havien fet. A partir d’aquí sembla ser que el que s’està
posant en marxa és un més que discret i provincià projecte de sala
d’exposicions amb una futura i més que incerta promesa de desplegament de noves
rehabilitacions arquitectòniques. Res a veure amb el model de Centre d’Art
Contemporani que es mereix i necessita una ciutat com Barcelona, és a dir,
important, sòlid, ambiciós i sobre tot interessant.
Sobre la base d’aquest panorama, nosaltres,
dilluns al sol, presentem les següents propostes:
1) ESPAI: La Virreina + Fabra & Coats + La
Capella
El Centre d’Art Contemporani de Barcelona
necessita una seu àmplia, flexible i adaptada a les exigències d’una institució
d’aquest tipus i sense cap més demora ni noves inversions en rehabilitacions.
Per aquesta raó considerem que els espais de La Virreina, Centre de la Imatge,
són els més adequats. Dins d’aquest context, el petit espai de Fabra &
Coats podria ser una seu satèl·lit per a la presentació de propostes
específiques, la Capella podria continuar desenvolupant la seva tasca envers
les generacions emergents.
Tot plegat, donaria com a resultat un projecte
compacte i diversificat. Un projecte que, en un moment com l’actual, es podria
fer fort, a base de sumar les activitats generades des d’aquests tres pols a la
ciutat.
2) PRESSUPOST SUFICIENT.
El Centre d’Art Contemporani de Barcelona
requereix d’un pressupost suficient per tal de complir amb l’encàrrec i funció
d’un centre d’art d’una capital europea (institució de recerca i producció,
difusió, educació i pensament i projecció internacional). Ha de sumar els
actuals pressupostos de La Virreina Centre de la Imatge i de La Capella, la
dotació reservada per a la sala de Fabra & Coats i la necessària i
imprescindible aportació del Departament de Cultura de la Generalitat de
Catalunya.
3) DIRECCIÓ ARTÍSTICA
El Centre d’Art Contemporani de Barcelona
requereix d’una direcció artística professional i competent. La única i
professional manera de contractar la persona que assumeixi la direcció
artística d’aquest centre és organitzant un concurs internacional resolt per un
jurat d’experts independents. La selecció s’ha de fer a partir dels programes
presentats pels candidats. Cal aplicar totes les recomanacions del “Document de
Bones Pràctiques als Museus i Centres d’Art”.
En aquest sentit, cal que l’actual director de
La Virreina Centre de la Imatge, Llucià Homs -no seleccionat mitjançant un
concurs públic, com demana el “Document de Bones Pràctiques als Museus i
Centres d’Art-, es dediqui exclusivament a les seves responsabilitats
polítiques al capdavant de la Direcció de Promoció dels Sectors Culturals de
l’ICUB i deixi la direcció de la Virreina.
4) AUTONOMIA
El Centre d’Art Contemporani de Barcelona
requereix el grau més alt d’autonomia respecte l’Administració i les seves
feixugues normatives burocràtiques. Tant bon punt sigui possible des del punt
de vista econòmic, el Centre d’Art haurà d’obtenir una personalitat jurídica
pròpia, és a dir, un consorci constituït per les institucions públiques que el
financen, patrocinadors privats i experts en art contemporani.
5) CALENDARI
Per tal d’evitar que enlloc de cinc siguin
molt més els anys que Barcelona segueixi sense disposar d’un Centre d’Art
Contemporani en funcionament, cal convocar i resoldre el concurs per a la
direcció artística d’aquest equipament abans de l’estiu de 2012 a fi que les
seves activitats es puguin començar a dur a terme a partir de l’1 de gener de
2013.
Barcelona, 30 d’abril de 2012.
Ignasi Aballí, artista
Sergi Aguilar, artista
Antoni Estrany, galerista
Frederic Montornés, crític d’art i curador d’exposicions
Àngels de la Mota, galerista
Àlex
Nogueras, galerista
Glòria Picazo, directora del Centre
d’Art La Panera, Lleida